El Mas del Peraire

El primer i més emblemàtic projecte assumit des de la Fundació Enrique Montoliu és el de la Reserva Biològica del Més del Peraire.

Es tracta d'una finca d'extensió superior a les 240 hectàrees ubicada en el terme municipal de Fred - Pobla de Benifassà - en el nord de la província de Castelló, la importància com del qual espai natural a preservar va ser el motiu perquè la Fundació l'adquirira en 1997.

Actuacions

La Fundació Enrique Montoliu va assumir la direcció de la finca del Més del Peraire en 1.997, i fins al moment s'ha realitzat una gestió sense celeritat, primant l'evolució de la mateixa naturalesa enfront de l'execució de labors determinades, sempre que no es tinguera l'absoluta seguretat de la seua conveniència.

Les actuacions més significatives dutes a terme són: La sol·licitud oficial perquè la finca es convertira en reserva de caça. La declaració definitiva va ser publicada en el D.O.G.V. núm. 3.345 de data 6 d'octubre de 1998, resolució de 14 d'agost de 1998 de la Direcció General per al Desenrotllament Sostenible, Conselleria de Medi Ambient. Es va procedir a la seua senyalització i la denominació de la finca va passar a ser Estació Biològica Més del Peraire, quedant totalment prohibida la caça en el seu interior.

Amb una senyalització adequada i la col·locació de barreres en les entrades dels camins, el tràfic motoritzat està restringit a l'estrictament necessari: vigilància de la zona i treballs a realitzar. El pas de persones per l'estació biològica és lliure, sempre que es realitze caminant i s'adopten les normes bàsiques de respecte a la naturalesa.

Una bona part de la finca va ser utilitzada al seu dia com a explotació agrícola, per a la qual cosa es van construir nombroses parets de pedra per a contenció de bancals, algunes d'elles de grans mides i acurada construcció. Després de l'abandó de l'ús agrícola, fa ja diverses dècades, la vegetació natural ha anat colonitzant a poc a poc estos bancals. S'han dut a terme treballs de restauració per mitjà de tècniques tradicionals de maçoneria en sec, reparant algunes de les parets més danyades. L'objectiu principal d'estes accions és mantindre en el seu lloc el sòl fèrtil i frenar l'erosió, donant temps a què els boscos autòctons colonitzen definitivament els bancals. S'han restaurat antigues obres existents en la finca, totes elles de construcció de pedra en sec. Es tracta d'alguns pous, xicotets però que assortien d'aigua a les persones i el bestiar; les seues voltes de pedra s'havien afonat taponant els forats i impossibilitant l'accés a l'aigua. En el mateix estat es trobava una altra xicoteta construcció: un antic forn de resina de ginebre.

S'està reconstruint una xicoteta part de l'antiga masia per a utilitzar-la com a refugi per a vigilància i centre d'investigació. Els principis del projecte són mantindre escrupolosament l'estètica tradicional, però fent-la compatible amb la funcionalitat i el confort necessari perquè complisca els seus objectius. Els materials de construcció i els sistemes d'energia i aigua, es basen en criteris ecològics.

Totes les obres dutes a terme en l'estació biològica causen el mínim impacte sobre la naturalesa i la preservació del paisatge tradicional. En l'interior de la finca, s'han declarat tres microreserves de flora adscrites al Projecte LIFE de Conservació de Flora de la Comunitat Valenciana. En l'actualitat, s'ha sol·licitat la declaració de reserva de fauna silvestre: sol·licitud formulada el 28 d'octubre de 2004.

L'Estació Biològica Mes del Peraire ha sigut aprofitada per diferents experts per a desenrotllar diferents projectes d'investigació. Heus ací alguns d'ells: Elaboració d'una tesi doctoral sobre la vegetació de la comarca, realitzada per D. Arnoldo Valsangiacomo, a través del Jardí Botànic de la Universitat de València.

Investigació sobre l'Arctostaphyllos uva-ursi, estudis sobre la reproducció de l'espècie i les possibilitats de la seua utilització per a previndre processos d'erosió, duta a terme per Dr. Patrici García Fayos.

Diversos treballs i seguiments en la reintroducció d'espècies de flora en perill, desenrotllats per Tècnics de la Conselleria de Territori i Habitatge.

Estudi sobre el maneig i gestió de la reserva, realitzat per D. Juan Bautista Miguel Gil.

Seguiment de les aus falconiformes necròfagues i treballs per a la reintroducció del trencalòs (Gypaetus barbat-vos) , efectuat per D. Juan Bautista Miguel Gil i D. Enrique Errant Mariscal.

Descripció

La zona presenta una pronunciada variació d'altitud, des de 1300 metres sobre el nivell del mar en les cimes, fins a 700 metres en els barrancs més profunds. La distribució de la vegetació respon a estes diferències, trobant-nos en les àrees altes un clar domini de Pi alb (Pinus sylvestris) i de Carrasques (Quercus ilex) en les mas baixes.

A pesar de l'excel·lent estat de conservació de la vegetació, la major part d'ella es troba recuperant-se de l'aprofitament a què va ser sotmesa pels seus antics propietaris. En el cas dels pins, es va produir una abusiva tala a mitjan dècada dels setanta; les carrasques van patir tales a mata-rasa per al carboneig en els anys cinquanta.

Flora

Esguitant les masses de pi alb i carrasques, sorgixen altres arbres com: pi negral (Pinus nigra) , roure (Quercus valentina) , grèvol (Ilex aquifolium) , auró (Acer...) ... El sotabosc està dominat per: ginebre (Juniperus communis) , barruixa (Arctostaphylos uva-ursi) , guillomo (Amelanchier ovalis) , boix (Buxus sempervirens) , hedra (Hedera helix) , estepa blanca (Cistus albidus) , brucs (Erica multiflora)...

Algunes plantes resulten especialment significatives per tractar-se d'espècies en perill, endemismes de distribució reduïda, o elements que es troben en el límit de la seua distribució geogràfica. Alguns exemples són:

Salix tarraconensis, Sorbus aria, Taxus baccata, Antirrhinum pertegasii, Pinguicula grandiflora dertosensis, Paeonia officinalis, Thymus willkommii...

Fauna

La fauna és la pròpia de la muntanya mediterrània, però, excepcionalment, ben representada a causa de la ubicació de la finca en el cor d'una de les comarques amb menor densitat de població humana de la península Ibèrica. Este fet, unit a la dificultat d'accés a alguns racons i a la diversitat d'hàbitats provocada per la variació d'altitud, ha permés que algunes espècies animals troben ací un dels últims llocs on sobreviure.

Respecte a amfibis i rèptils, la informació general disponible és tan escassa que esta àrea de reserva és de la màxima importància per a realitzar estudis sobre estos grups zoològics, i plantejar, posteriorment, plans de maneig o reintroducció d'algunes espècies en via de desaparició en la comarca. A titule d'exemple podríem citar la salamandra (Pleurodeles waltl) , la salamandra (Salamandra salamandra) o la tortuga mediterrània (Tortuga hermanni).

Les aus representen una mostra excepcionalment completa de l'ornito-fauna de muntanya valenciana, especialment el grup dels rapaços, entre les que trobem: voltor lleonat (Gyps fulvus), esparver (Accipiter nisus), astor (Accipiter gentilis), àguila real (Aquila chrysaetos), falcó comú (Falque peregrinus), mussol real (Bubo bubo), bagaleu (Strix aluco), etc.

Mereixen especial menció alguns pardals que per ser més propis de Centre Europa són poc comú en estes latituds, però que trobem ací com invernantes o inclús alguns com nidificantes, a causa de les característiques de l'ecosistema. És el cas del roquer roig (Monticola saxatilis), enfilador blau (Sitta europaea), lluer (Carduelis spinus), verderol serrà (Serinus citrinella), trencapinyes (Loxia curvirostra), reyezuelocomún (Regulus regulus), pic menor (Dendrocopus minor)...

La situació pròxima a la costa però separada dels grans nuclis de població humana del litoral, afavorixen la importància de la zona com a àrea de pas i descans per a moltes espècies d'aus migratòries.

Entre els mamífers que viuen en la zona destaca la cabra salvatge (Capra pyrenaica). En estes muntanyes es van refugiar fa unes dècades les últimes cabres, unes poques desenes que després de l'aplicació de polítiques de protecció han recuperat les seues poblacions, ampliant en l'actualitat la seua àrea de distribució a bona part del Nord de la província de Castelló. A més de la Cabra salvatge resulta significatiu el Porc senglar (Els seus scrofa), que aconseguix grans densitats.

Cal ressaltar la presència d'una rica comunitat de mamífers carnívors. És d'especial importància la presència del gat salvatge (Felis sylvestris), espècie qualificada com vulnerable en la llista roja dels vertebrats d'Espanya. També destaquen pel seu bon estat de conservació les poblacions de teixó (Meles meles) i de fagina (Martes foina).

Dos mamífers mereixen especial menció per la seua recent desaparició i per les esperances albergades en la seua possible recuperació:

  • El cabirol (Capreolus capreolus) va estar present fins fa aproximadament un segle, època a què es remunta l'última cita de captura d'un exemplar en la zona. El fet de que en l'estiu de 1998 s'atropellara casualment un cabirol en una localitat pròxima, permet pensar en una possible recuperació espontània.
  • El linx Ibèric (Lynx pardinus) és considerat com un dels carnívors en major perill d'extinció del món. Segurament va habitar en la zona fins a la dècada dels cinquanta. La possibilitat de recuperació en la nostra àrea geogràfica resultaria vital per a la perpetuació de l'espècie.

Dades cadastrals:

Partida: D. Escritura: Valor € Superfície Pol: Parcel.la: Ref. Cadastral
Cervera. La Pobla de Benifassà
21/07/1997 254.228 € 516.136 m2
12 2 12093A018000020000WD
Peraire. La Pobla de Benifassà
1.282.750 m2 18 3 12093A018000030000WX
Peraire. La Pobla de Benifassà 459.495 m2 19 6 12093A019000060000WK

 

Ubicació:

Fundem - Fundación Enrique Montoliu
Copyright © 1996-2014 Fundem